Avui he fet la meva primera PCR. Després d’aprendre vàries vegades que és, entendre-ho al cap de molt temps, oblidar-ho, tornar-ho a aprendre, tornar-ho a oblidar, escriure-ho mil vegades (diagnòstic: cultiu, PCR...així doncs fem una PCR i...per obtenir el producte cal fer primer una PCR...), finalment està feta.
A grans trets ve a ser una cosa així com tenir un trosset d’ADN, fer una barrreja, posar matèria primar, obrers, plànols i director d’orquestra i en un parell d’hores tenir uns bilions de còpies...i tot això sense veure res. T’has de creure que dins una gota que sembla d’aigua, tens tot això...la ciència, qüestió de fe?
Val a dir que el resultat no té la pinta que hauria de tenir i que la banda ha quedat massa alta cosa que és mal senyal...però no sé qui deia no sé ben be què de no sé quins errors i alguna cosa sobre aprendre.
Sí, té la seva gràcia pipetejar microlitres d’un tub eppendorf a un altre tot escoltant el hip-hop que el colega ens posa com a música de fons. Té la seva gràcia alimentar bacteris tota una nit i posar-los a descansar calentets, per l’endemà matar-los tots (pel be de la ciència, evidentment) i crear proteïnes del no res. Té la seva gràcia recuperar lo estudiat fa ja uns anyets i reaprendre-ho.
Malgrat continuar estant convençuda que això de la vida laboral i l’horari de 9h a 17h no és lo meu i que he nascut per viure de vacances, he de reconèixer que té la seva gràcia.
I avui, puc dir, amb els 23 just estrenats, que he fet la meva primera PCR.
