A partir de demà, aniré a dormir cada dia pensant en totes les coses que no he fet avui enlloc de pensar en les que sí que he fet.
Deixaré per demà tot "el que hauria de fer demà, podent-ho fer demà, s’ha de fer demà"...i pensaré “perquè demà serà un gran dia, demà, no com avui”.
Callaré, i no faré, quan pensi que he de dir i he de fer. Llavors quan sigui massa tard per dir o per fer i cregui que no tinc més remei que seguir callant i sense fer pensaé "per què no he dit, per què no he fet...?".
Estudiaré una mica menys del que m’he proposat perquè m’adonaré que els últims vint minuts que porto estudiant, ja només els ulls em llegeixen i el cervell se m’ha girat d’esquena als ulls.
Perdré el tren al matí malgrat arribar a l’andana amb ganes de treure’m l’abric, la bufanda, el gorro i el jersei i els pulmons de sobre...i el dia em començarà amb una mala sensació de fer tard a la vida.
Se m’escaparan les coses importants que li passa a la gent del meu voltant i serà com si aquestes coses no haguéssin existit.
Se’ls escaparan les coses importants que em passen a la gent del meu voltant i serà com si no haguéssin existit (tant).
Perdré la força per seguir intentant frenar el temps a cada moment i encabir-hi el màxim de moments possibles.
No abraçaré, ni somriuré, ni miraré, ni preguntaré per les persones, ni hi pensaré si no tinc ganes de fer-ho encara que fent-ho em senti millor.
Ho oblidaré tot i no recordaré res perquè l’espai lliure del meu cervell s’està esgotant i evidentment, els records ocupen espai.
Deixaré d’intentar tot el que suposi un esforç i no intentaré fer res que costi.
No escoltaré més les crítiques i em farà sentir malament tota la gent que em jutja i ja no creuré que l’única manera de guanyar aquesta gent és aprenent, també, d’ells.
Diré mil vegades més que “els camins se separen” però seguiré sense acceptar-ho del tot perquè em quedarà una sensació incòmoda després de trobar-me algú i pensar “què ha canviat tant entre nosaltres?”.
Deixaré d’escriure’m a les sabates que “avui és el millor dia de l’any”.
Espero que, com tots els propòsits per l’any nou, no es compleixin. Espero que acabin esborrant-se en l’oblit, es vagin arraconant a la llista de coses per fer i arribin al 31 de desembre com a “coses no fetes i propòsits incomplerts”.
Farem del 2012 un bon any. El 2012 serà un bon any. Ja ho veureu.
