- No
- No?
- No...només són companys de feina.
- Però com pots passar vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, durant més de dos anys i no ser amic de cap d’ells?
- És que no tinc temps per ser amic seu, no puc tenir gaires amics, sinó no puc preocupar-me per tots, ni trucar-los, ni veure’ls. Saps? Jo faria qualsevol cosa que pogués per ajudar a un amic. No faria qualsevol cosa per ajudar-los a ells.
- I no els trobaràs a faltar?
- Clar. Clar que entre ells n’hi ha que m’agraden més o menys, i els trobaré a faltar, i me’ls estimo, però no els trucaré quan ja no treballi aquí. Només em recordaré d’ells alguna vegada.
- És estrany.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Home...pots ser agradable amb algú i preocupar-te per algú sense cap finalitat ni volent res a canvi...
- Haha, perdona, però crec que pensar això és ser una mica ingènua i innocent
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Per exemple, et trobes un conegut a una botiga, doncs aquí, només se saludaran, no es preguntaran què tal, ni s’explicaran la vida, perquè no tenen planejat ser amics en un futur, de manera que no cal que perdin temps preguntant-se i explicant-se la vida.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
- Pot ser que fa deu minuts, al descans de l’esmorzar, hagueu tingut una gran conversa, hagueu rigut junts i ara, que us creueu pel passadís, ni tan sols us mireu als ulls o us saludeu. Cada cosa al seu temps. Si toca ser sociable, s’és sociable, si toca treballar, es treballa.