Quin gran alleujament quan, decidida a posar-me a estudiar després d’alguns intents frustrats, he descobert als apunts que encara sóc una post-adolescent i encara em queda un o dos anys per ser considerada una persona adulta.
Se’m perdonaran més actes impulsius sent una post-adolescent, no?
Tindré més excuses per fer coses absurdes i seguir lògiques poc raonables, no?
Podré dir que encara no sóc una adulta com a motiu irrefutable que l’error no és culpa meva, no?
Tinc un any per fer les típiques coses de post-adolescent o perquè al passar pel carrer les àvies comentin negant amb el cap “els post-adolescents d’avui en dia...”, no?
Quin descans no ser encara una adulta...