Ha passat ja el temps de fer pràctiques pels diferents serveis dels hospitals. Hem presentat l’últim cas clínic (inventat, copiat, vist realment...sovint la font no importa, sinó la nota que se’n treu), hem entregat l’últim portafoli (famós portafoli que hauríem de fer a diari i l’únic que té de diari és que el fem en un dia, que sol coincidir amb el dia anterior a la data d’entrega), hem vist l’últim pacient, asseguts a la cadira/tamboret/senseseure en algun racó de despatx entre informes, taula, residents i fent més nosa que servei i sentint “avui ens acompanya una estudiant...”, rebent mirades d’indiferència, incomoditat, simpatia o desconfiança, segons el pacient.
Imatge mítica de dia de pràctiques |
Vam començar ara ja fa més de 3 anys, amb la sort d’estar al càrrec d'un metge entranyable, que ens va fer superar el primer contacte amb els malalts i les seves famílies. No és tan fàcil com sembla. Vam començar a fer històries clíniques (si no recordo malament, crec que mai n’he fet tantes i tan ben fetes). “Així que té tos...ahà...i vostè té lloros?” o “i em podria dir de què va morir el cosí, del tiet de la seva mare?” i extraient informacions de vital importància com aquestes. I vinga a fer arbres genealògics fins i tot dels veïns, perduts per Santa Coloma, amb bones vistes de Barcelona i el sol sortint.
Les següents van ser al Sagrat Cor, on, no sé ben bé com, vam iniciar la saga sagracotística, els sis de pràctiques, tots ben diferents uns dels altres, vam congeniar estranyament. Suposo, també, a base de compartir moments que ens feien crèixer, per què no dir-ho, com a metges que serem.
Primeres entrades a quiròfan, cafès a preu de bata, primeres presentacions de casos clínics de diplòpia, més cafès, iniciació en fer paus, i algun altre cafè.
El canvi al clínic va ser decebedor, tant que ens havien cuidat com a estudiants fins llavors, ens vam trobar abandonats a les escales i les plantes del clínic. Però som gent espavilada i ens en vam sortir, aprenent d’on podíem, i, si més no, compartint hores mortes i fent-les més passables. Aquí la taxa de paus va pujar estrepitosament...i la de cafès també. Amb l’aportació del banyador (biquini amb pa de barra) al bar, discussions internes per posar emoció al grup, i veient els pacients des de 3a fila (metges i residents alts tapant-nos l’escenari).
Vam seguir fent ruta per la Maternitat a Oftalmo, i Trauma infantil a Sant Joan de Déu, que va ser, definitivament, can pixa.
Moment mític, quedem al bar mitja hora abans, dia de presentació de cas clínic i entrega del portafoli. Merda. Portafoli? Havíem d’entregar portafoli?!
“Agafa l’ordinador i escriu, que et dictem!”, “merda, merda, merdaaaa!”
Portafoli imprès als 20 minuts.
Més estades al clínic, una mica ja com a casa. Atenció primària per Les Corts, pujant el nivell de les pràctiques.
I premi a la Mútua de Terrassa, amb gust de final de pràctiques, massa renecs i massa hores de transport públic, però sempre, veient alguna cosa nova, com algú que arriba al món.
I, finalment, la setmana passada, vam tancar el cicle al clínic, psiquiatria infantil, un bon final.
Podríem escriure pàgines i pàgines de tot el que hem vis(cu)t. Si és que fins i tot, se’n podria escriure un llibre...
Seriosament, imatges mítiques (a dalt i a baix) de dia de pràctiques |
És una mica trist, perquè ara ja no pensarem, a les 6 del matí, des del llit, “i si avui faig un pau?”. Ja no arribarem puntuals a les sessions clíniques que comencen tard o s’acaben en 5 minuts. No perseguirem bates blanques que no és que ens ignorin, és que, directament, no saben de la nostra existència. No implorarem informació a base de bombardejar-los amb preguntes, moltes inútils, però amb un objectiu comú: fes-me cas, explica’m coses.
No estarem hores i hores esperant els doctors: “avui comença a les deu...”, “et pots esperar un moment a fora?”, “ara anem a esmorzar, ens veiem després a consulta”.
I tu somrient per fora i pensant per dins: “hola? i perquè em vas dir que vingués a les 9?”, “clar, els moments de bata blanca són de, com a mínim, mitja hora, encantada m’espero ara mitja hora, si hi ha sala d’espera i tot!”, “ideal...arribo a les 8 per 5 minuts de sessió clínica i ara ens n’anem a esmorzar...així que comencem la feina a les 10...em tornes les 2 hores de son tu, o les demano al taulell d’admissions?”.
No aguantarem més fer nosa a tothom, pacients incòmodes per tants ulls aprenent de les coses dolentes que els passen, metges cansats de ser-ho que han perdut les ganes d’ensenyar si és que les han tingut algun dia, residents amb amnèsia dels seus anys d’estudiants que passen de tu, infermeres malcarades que s’inflen i et criden “no toquis la tela verda!”. “Senyora, estic a tres metres de distància...i ja m’ho han cridat tres vegades, sé que verd és esterilitzat I QUE JO NO SÓC VERDA, per lu tant, no toco!”.
S’ha acabat sortir de les pràctiques i pensar “hauria set més profitós quedar-me a la terrassa del bar prenent el sol”. O amb una mica de sort pensar “uuuh, que bé haver-me quedat a la terrassa del bar prenent el sol, veient el que han fet avui...”. No ens empescarem més coartades, excuses, plans i estratègies per faltar i que no es noti.
Però ara ja tampoc veurem coses noves, emocionants. No esperarem amb il·lusió les pràctiques que comencem demà i segur-segur que valen la pena. No ens enamorarem d’aquell resident que ens tracta tan bé, ni d’aquell adjunt que deixa fer coses a l’estudiant i li diu “ara li fas tu” o et diu “t’has rentat mai? vinga, quina talla fas de guants?”, o et diu “anem a fer un cafè, et convido, que vosaltres sou pobres”. No estarem eternament agraïts a les infermeres que et fan sentir còmoda, que t’ensenyen i t’ajuden.
Ja no acabarem cap torn de pràctiques i pensarem “joé, tan de bo totes fossin així, m’ha encantat aquest home, m’ha encantat l’especialitat”.
Ni coneixerem pacients que amb tota la bondat del món ens deixen posar-los les mans a sobre, i se senten satisfets de ser una mica culpables del nostre coneixement.
Ni als tutors que vetllen per nosaltres com si fossin els nostres pares. No passarem hores i hores fent cohesió de grup, hores perdudes, hores útils, hores de desesperació, hores de veure coses dures, hores de riure i riure, de cansar-nos uns dels altres, però de donar-nos suport moral, de conèixer-nos tant i tant.
I com que és el final, toca quedar-nos amb les coses bones.
Ha sigut un plaer servir amb vosaltres, companys de pràctiques.
(i no, no penso jurar que no us trobaré a faltar)