Sovint recordo una cosa que em va dir un profe de filo fa uns anys.
Era a les classes de preparació de la selectivitat, a finals de 2n de batxillerat, quan ja sabíem més o menys cap on tiraríem (o volíem tirar).
Jo havia decidit, no feia tampoc massa, que Medicina (això de si és una vocació o no...n'hauríem de parlar) i érem només 6 o 7 a classe i parlàvem de què faríem.
Resulta que ell (el profe de filosofia) havia estudiat Medicina...i no li va agradar i va decidir que millor la filosofia, l’art...no sé ben bé quina carrera havia estudiat llavors, però la cosa anava per aquí.
I quan li vaig preguntar per què, em va venir a dir que en la Medicina veies totes les coses dolentes i horribles de la vida. En aquell moment recordo que em va sorprendre bastant, era una raó que mai m’havia plantejat, i crec que tampoc vaig entendre massa bé què m’estava dient.
Uns anys després ho començo a entendre.
Puc entendre que canviés formar part de lo pitjor de les vides de la gent, que canviés veure i conèixer tot lo dolent que ens pot passar (o que els passa als altres), coses que maten, coses que fan patir, coses que fan mal...sense entendre gaire el paper de la malaltia en la humanitat més enllà de ser un error, un malfuncionament de l’ésser humà.
Puc arribar a entendre que ho canviés per les “coses bones” de la vida. Per l’art, la bellesa, la música, la filosofia, el saber què pensaven els grans pensadors de la història, i descobrir les grans coses que ha fet la humanitat fins ara.
Potser no és un motiu que tingui prou pes per mi, però tenia part de raó.
Suposo que vindria a ser com triar l’habitació que té bones vistes. Posats a viure-hi...