diumenge, 25 de setembre de 2011

Tot xiulant la Santa Espina

El 9 de setembre, ja cap a la tarda, i per fer veure que hi ha coses que no canvien (gran mentida) encara que el temps passi, ens encaminàvem cap a Tuixent, deixant a Granollers qualsevol preocupació, ben posada per recollir-la a la tornada, a la carretera del Masnou, al costat del cartell de “Fins aviat”.
Aquesta vegada en cotxe (senyal que el temps passa), amb menys gent (un altre senyal que el temps passa) i un clar objectiu (això no sé ben be de què és senyal) que teníem pendent des de feia ja un temps l’Alba i jo: fer, les dues, el Pedraforca.
Així que el dia 10, massa tard per veure sortir el sol, i deixant les dues dormilegomandroses dormint, sortíem cap al mirador de Gresolet, passant Josa i Gòsol. 
El mirador s’havia convertit en un pàrquing en tota regla...com diria un “que no estic sol al bosc, hi ha algú més que avui té festa”.
A les 9h érem ja al refugi de Lluís Estasen (1.647m) i en dues horetes al Coll de Verdet. La grimpada, una passada, però fent cua, literalment, esperant que la gent del davant avancés (véase la foto adjuntada). I a les 12h érem al cim del pollegó superior (2.497m). Després de les fotos obligades, cap avall, cap a l’enforcadura i tartera avall arrossegant pedres amb nosaltres, alguna que altra caiguda i les botes ben blanques. 


A quarts de tres ja havíem arribat al refugi, on font fresca, ombra i entrepà. I jo pensant que t’estem desgastant de mala manera, i que a tu ningú et cuida i que prometo no vindre’t a veure durant un temps.
Jo crec que mai abans havia vist tanta gent a la muntanya...i li trenca bastant l’encant. Ja ho deia ja, que “hi ha massa gent al bosc, i el bosc se’ns fa petit, hi ha massa gent al bosc, i el bosc ens fa patir”. Tot i que crec que ell ho deia en un altre sentit.
A la nit hi havia lluna plena i festa major a Tuixent. L’Ermessenda, l’Holandesa i la Pérez rient-se de mi i de l’autòcton, que féiem la volta a la plaça, ballant la festa major de poble petit, passant poc a poc per davant del palomar (que es veu que són els avis que seuen als bancs que hi ha al voltant de la plaça, que són com coloms tots assegudets allà i observant la pista de ball).
Sí, el temps canvia les coses, canvia els nosaltres...però en moments com aquests, quan cantem les quatre molt fort que “i alguna estona, què us penseu? també ens agrada estar contents!” fent corbes amb el cotxe i l’aire a les cames que  surten per la finestra, podem creure que els moments perduts són només això, moments perduts, i només cal trobar el camí per viure’ls una altra vegada.


I recollir, entrant per la carretera del Masnou, allò que havíem deixat ben posadet al costat del cartell que ara, en comptes de dir “Fins aviat” diu que “Granollers. Vila oberta. Palou”. 


I guardar al calaix de les coses fetes el tu i jo pujarem al Pedraforca juntes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada