"Amb els anys aprens que tenir un bon pla 

és l'única manera de poder reduir el marge d'error"

...diuen els Amics de les Arts. 

Algú em va dir

Sovint recordo una cosa que em va dir un profe de filo fa uns anys.

Era a les classes de preparació de la selectivitat, a finals de 2n de batxillerat, quan ja sabíem més o menys cap on tiraríem (o volíem tirar).

Jo havia decidit, no feia tampoc massa, que Medicina (això de si és una vocació o no...n'hauríem de parlar) i érem només 6 o 7 a classe i parlàvem de què faríem. 

Resulta que ell (el profe de filosofia) havia estudiat Medicina...i no li va agradar i va decidir que millor la filosofia, l’art...no sé ben bé quina carrera havia estudiat llavors, però la cosa anava per aquí. 

I quan li vaig preguntar per què, em va venir a dir que en la Medicina veies totes les coses dolentes i horribles de la vida. En aquell moment recordo que em va sorprendre bastant, era una raó que mai m’havia plantejat, i crec que tampoc vaig entendre massa bé què m’estava dient.

Uns anys després ho començo a entendre. 

Puc entendre que canviés formar part de lo pitjor de les vides de la gent, que canviés veure i conèixer tot lo dolent que ens pot passar (o que els passa als altres), coses que maten, coses que fan patir, coses que fan mal...sense entendre gaire el paper de la malaltia en la humanitat més enllà de ser un error, un malfuncionament de l’ésser humà.

Puc arribar a entendre que ho canviés per les “coses bones” de la vida. Per l’art, la bellesa, la música, la filosofia, el saber què pensaven els grans pensadors de la història, i descobrir les grans coses que ha fet la humanitat fins ara.

Potser no és un motiu que tingui prou pes per mi, però tenia part de raó. 

Suposo que vindria a ser com triar l’habitació que té bones vistes. Posats a viure-hi...

Per jo i tots es ciclistes

"Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es Planeta,

som jo com una fletxa si veus passar una estela"

"Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres,

com una formigueta empenc sa geosfera"

"Per jo i tots es ciclistes

que amb una bicicleta fan circular ses coses,

aquesta melodia, aquestes quatre notes"

Per jo i tots es ciclistes, Vostè és aquí, Antònia Font

Per ser-hi, abans s'hi ha d'arribar. I la costa costa molt. Però nosaltres amunt, amunt, i repetir la cançó aquella que sempre surt en aquests moments, que "mentre el cos aguanti que res no t'espanti" (i el Gavaldà cridant que "aguantaràs, resistiràs").

Tampoc és demanar massa

Si és que al cap i a la fi...amb poquet en tenim prou.

Platja dels Palangrers, Roses

Milú bo, Milú dolent

A Tintin al Tíbet, tot pujant cap a Katmandú, al Capità Haddock li cau la petaca de la butxaca, just als morros del Milú, que camina darrere assedegat.

Un Milú amb túnica blau cel i asexual se li apareix i li diu:

- No, desgraciat, no beguis!

En aquestes que un Milú encès amb cua i forca se li apareix a l’altre costat dient:

- I per què no? L’alcohol és bo.

- No, Milú, no ho facis!

- Vés-te’n, vés-te’n i deixa’ns en pau! Va, assaboreix-ho, et recomfortarà!

Més tard, Tintin ha quedat soterrat en una allau i escriu un missatge perquè Milú el porti als lames i els vagin a rescatar. A mig camí, un os enorme el fa ensopegar.

- Oh, no, desgraciat, has de complir amb el teu deure, porta el missatge, Milú!

- El missatge pot esperar, però un os com aquest no es troba cada dia!

Sabem tots qui guanya sempre, no?

El meu Milú bo em diu “oh, nooo, no ho facis!”. El meu Milú dimoni no es digna ni a contestar, simplement agafa el bo, en fa brotxetes i se’l cruspeix ben cuit entre flames.

.

De vegades és egoistament sa i necessari veure només el que veuen els ulls.

I sentir equívocament que es para el temps.

Esperit Sant - Sagrat Cor - Clínic - La Maternitat - Sant Joan de Déu - Clínic - Mútua de Terrassa - Clínic i l’atzar de la primera lletra del primer cognom

Ha passat ja el temps de fer pràctiques pels diferents serveis dels hospitals. Hem presentat l’últim cas clínic (inventat, copiat, vist realment...sovint la font no importa, sinó la nota que se’n treu), hem entregat l’últim portafoli (famós portafoli que hauríem de fer a diari i l’únic que té de diari és que el fem en un dia, que sol coincidir amb el dia anterior a la data d’entrega), hem vist l’últim pacient, asseguts a la cadira/tamboret/senseseure en algun racó de despatx entre informes, taula, residents i fent més nosa que servei i sentint “avui ens acompanya una estudiant...”, rebent mirades d’indiferència, incomoditat, simpatia o desconfiança, segons el pacient.

Imatge mítica de dia de pràctiques

Vam començar ara ja fa més de 3 anys, amb la sort d’estar al càrrec d'un metge entranyable, que ens va fer superar el primer contacte amb els malalts i les seves famílies. No és tan fàcil com sembla. Vam començar a fer històries clíniques (si no recordo malament, crec que mai n’he fet tantes i tan ben fetes). “Així que té tos...ahà...i vostè té lloros?” o “i em podria dir de què va morir el cosí, del tiet de la seva mare?” i extraient informacions de vital importància com aquestes. I vinga a fer arbres genealògics fins i tot dels veïns, perduts per Santa Coloma, amb bones vistes de Barcelona i el sol sortint.

Les següents van ser al Sagrat Cor, on, no sé ben bé com, vam iniciar la saga sagracotística, els sis de pràctiques, tots ben diferents uns dels altres, vam congeniar estranyament. Suposo, també, a base de compartir moments que ens feien crèixer, per què no dir-ho, com a metges que serem.

Primeres entrades a quiròfan, cafès a preu de bata, primeres presentacions de casos clínics de diplòpia, més cafès, iniciació en fer paus, i algun altre cafè.

El canvi al clínic va ser decebedor, tant que ens havien cuidat com a estudiants fins llavors, ens vam trobar abandonats a les escales i les plantes del clínic. Però som gent espavilada i ens en vam sortir, aprenent d’on podíem, i, si més no, compartint hores mortes i fent-les més passables. Aquí la taxa de paus va pujar estrepitosament...i la de cafès també. Amb l’aportació del banyador (biquini amb pa de barra) al bar, discussions internes per posar emoció al grup, i veient els pacients des de 3a fila (metges i residents alts tapant-nos l’escenari).

Vam seguir fent ruta per la Maternitat a Oftalmo, i Trauma infantil a Sant Joan de Déu, que va ser, definitivament, can pixa.

Moment mític, quedem al bar mitja hora abans, dia de presentació de cas clínic i entrega del portafoli. Merda. Portafoli? Havíem d’entregar portafoli?!

“Agafa l’ordinador i escriu, que et dictem!”, “merda, merda, merdaaaa!”

Portafoli imprès als 20 minuts.

Més estades al clínic, una mica ja com a casa. Atenció primària per Les Corts, pujant el nivell de les pràctiques.

I premi a la Mútua de Terrassa, amb gust de final de pràctiques, massa renecs i massa hores de transport públic, però sempre, veient alguna cosa nova, com algú que arriba al món.

I, finalment, la setmana passada, vam tancar el cicle al clínic, psiquiatria infantil, un bon final.

Podríem escriure pàgines i pàgines de tot el que hem vis(cu)t. Si és que fins i tot, se’n podria escriure un llibre...

Seriosament, imatges mítiques (a dalt i a baix) de dia de pràctiques

És una mica trist, perquè ara ja no pensarem, a les 6 del matí, des del llit, “i si avui faig un pau?”. Ja no arribarem puntuals a les sessions clíniques que comencen tard o s’acaben en 5 minuts. No perseguirem bates blanques que no és que ens ignorin, és que, directament, no saben de la nostra existència. No implorarem informació a base de bombardejar-los amb preguntes, moltes inútils, però amb un objectiu comú: fes-me cas, explica’m coses.

No estarem hores i hores esperant els doctors: “avui comença a les deu...”, “et pots esperar un moment a fora?”, “ara anem a esmorzar, ens veiem després a consulta”.

I tu somrient per fora i pensant per dins: “hola? i perquè em vas dir que vingués a les 9?”, “clar, els moments de bata blanca són de, com a mínim, mitja hora, encantada m’espero ara mitja hora, si hi ha sala d’espera i tot!”, “ideal...arribo a les 8 per 5 minuts de sessió clínica i ara ens n’anem a esmorzar...així que comencem la feina a les 10...em tornes les 2 hores de son tu, o les demano al taulell d’admissions?”.

No aguantarem més fer nosa a tothom, pacients incòmodes per tants ulls aprenent de les coses dolentes que els passen, metges cansats de ser-ho que han perdut les ganes d’ensenyar si és que les han tingut algun dia, residents amb amnèsia dels seus anys d’estudiants que passen de tu, infermeres malcarades que s’inflen i et criden “no toquis la tela verda!”. “Senyora, estic a tres metres de distància...i ja m’ho han cridat tres vegades, sé que verd és esterilitzat I QUE JO NO SÓC VERDA, per lu tant, no toco!”.

S’ha acabat sortir de les pràctiques i pensar “hauria set més profitós quedar-me a la terrassa del bar prenent el sol”. O amb una mica de sort pensar “uuuh, que bé haver-me quedat a la terrassa del bar prenent el sol, veient el que han fet avui...”. No ens empescarem més coartades, excuses, plans i estratègies per faltar i que no es noti.

Però ara ja tampoc veurem coses noves, emocionants. No esperarem amb il·lusió les pràctiques que comencem demà i segur-segur que valen la pena. No ens enamorarem d’aquell resident que ens tracta tan bé, ni d’aquell adjunt que deixa fer coses a l’estudiant i li diu “ara li fas tu” o et diu “t’has rentat mai? vinga, quina talla fas de guants?”, o et diu “anem a fer un cafè, et convido, que vosaltres sou pobres”. No estarem eternament agraïts a les infermeres que et fan sentir còmoda, que t’ensenyen i t’ajuden.

Ja no acabarem cap torn de pràctiques i pensarem “joé, tan de bo totes fossin així, m’ha encantat aquest home, m’ha encantat l’especialitat”.

Ni coneixerem pacients que amb tota la bondat del món ens deixen posar-los les mans a sobre, i se senten satisfets de ser una mica culpables del nostre coneixement.

Ni als tutors que vetllen per nosaltres com si fossin els nostres pares. No passarem hores i hores fent cohesió de grup, hores perdudes, hores útils, hores de desesperació, hores de veure coses dures, hores de riure i riure, de cansar-nos uns dels altres, però de donar-nos suport moral, de conèixer-nos tant i tant.

I com que és el final, toca quedar-nos amb les coses bones.

Ha sigut un plaer servir amb vosaltres, companys de pràctiques. 

(i no, no penso jurar que no us trobaré a faltar)

Todo es mentira

Hi ha savis al món, aquells que tenen moments de lucidesa i hi veuen més enllà.

Són aquells moments en què sense canviar res del que saps, de sobte, es connecten diferents coses i passes a una comprensió superior, com si passessis de veure totes les peces per veure un tot. Com si volessis amunt, amunt i ho veiessis tot des de dalt. Tot tan clar.

I els savis són els que els passa això amb les “veritats” de la vida, i del món, i de l’univers, i de l’ésser humà...i de tot allò que ens supera i que mai mai arribarem a entendre.

Hi ha savis que ens diuen les veritats que no existeixen, com que “todo es mentira”.

“Me dijeron que era sí, pero era no.

Me dijeron que era no, pero era sí.

Me dijeron que era todo y era nada,

que era aquí, pero era allá,

que tararí...que tarará...

Me dijeron que era esto, y era aquello

que era cierto, y era falso,

que era bueno, y era malo,

que era blanco, y era negro,

que era tal, pero era cual,

que era así, pero era asá,

y que patatín...que patatán...

Todo es mentira...todo es mentira...

Me engañaron por que soy un pobre iluso

que se creía el Rey del Mundo

y que lo podía cambiar todo,

me engañaron por que soy un pobre necio

que creía en el poder de su destino

y era un timo...

Yo que creía ser tan listo y fui tan tonto,

yo que creía ser tan guapo y era feo,

tener pelo y era calvo,

que era gratis y era caro,

yo creía ser eterno

y se me está acabando el tiempo.

Yo me creía que algún día volaría,

que algún día llegaría hasta la cima

que con mi vida podía hacer lo que quisiera

pues creía ciegamente en sus mentiras

y en las mías...

Todo es mentira...todo es mentira

Me engañaron por que soy un pobre loco

que se creía el Rey del Mundo

y sólo se engañó a sí mismo.

Me engañaron por que soy un pobre iluso,

lo merezco, yo también soy un poquito mentiroso.

Yo aquí sigo recostado...debajo de un olivo...

viendo pasar el tiempo y engañandome a mi mismo.”

Creieu, creieu...i tingueu molta fe per creure.

I no és ni bo, ni dolent.

Perquè això tampoc existeix.

La típica obertura d'ulls al món del post-adolescent

Quin gran alleujament quan, decidida a posar-me a estudiar després d’alguns intents frustrats, he descobert als apunts que encara sóc una post-adolescent i encara em queda un o dos anys per ser considerada una persona adulta. 

Se’m perdonaran més actes impulsius sent una post-adolescent, no?

Tindré més excuses per fer coses absurdes i seguir lògiques poc raonables, no?

Podré dir que encara no sóc una adulta com a motiu irrefutable que l’error no és culpa meva, no?

Tinc un any per fer les típiques coses de post-adolescent o perquè al passar pel carrer les àvies comentin negant amb el cap “els post-adolescents d’avui en dia...”, no?

Quin descans no ser encara una adulta...