.

De vegades és egoistament sa i necessari veure només el que veuen els ulls.

I sentir equívocament que es para el temps.

Esperit Sant - Sagrat Cor - Clínic - La Maternitat - Sant Joan de Déu - Clínic - Mútua de Terrassa - Clínic i l’atzar de la primera lletra del primer cognom

Ha passat ja el temps de fer pràctiques pels diferents serveis dels hospitals. Hem presentat l’últim cas clínic (inventat, copiat, vist realment...sovint la font no importa, sinó la nota que se’n treu), hem entregat l’últim portafoli (famós portafoli que hauríem de fer a diari i l’únic que té de diari és que el fem en un dia, que sol coincidir amb el dia anterior a la data d’entrega), hem vist l’últim pacient, asseguts a la cadira/tamboret/senseseure en algun racó de despatx entre informes, taula, residents i fent més nosa que servei i sentint “avui ens acompanya una estudiant...”, rebent mirades d’indiferència, incomoditat, simpatia o desconfiança, segons el pacient.

Imatge mítica de dia de pràctiques

Vam començar ara ja fa més de 3 anys, amb la sort d’estar al càrrec d'un metge entranyable, que ens va fer superar el primer contacte amb els malalts i les seves famílies. No és tan fàcil com sembla. Vam començar a fer històries clíniques (si no recordo malament, crec que mai n’he fet tantes i tan ben fetes). “Així que té tos...ahà...i vostè té lloros?” o “i em podria dir de què va morir el cosí, del tiet de la seva mare?” i extraient informacions de vital importància com aquestes. I vinga a fer arbres genealògics fins i tot dels veïns, perduts per Santa Coloma, amb bones vistes de Barcelona i el sol sortint.

Les següents van ser al Sagrat Cor, on, no sé ben bé com, vam iniciar la saga sagracotística, els sis de pràctiques, tots ben diferents uns dels altres, vam congeniar estranyament. Suposo, també, a base de compartir moments que ens feien crèixer, per què no dir-ho, com a metges que serem.

Primeres entrades a quiròfan, cafès a preu de bata, primeres presentacions de casos clínics de diplòpia, més cafès, iniciació en fer paus, i algun altre cafè.

El canvi al clínic va ser decebedor, tant que ens havien cuidat com a estudiants fins llavors, ens vam trobar abandonats a les escales i les plantes del clínic. Però som gent espavilada i ens en vam sortir, aprenent d’on podíem, i, si més no, compartint hores mortes i fent-les més passables. Aquí la taxa de paus va pujar estrepitosament...i la de cafès també. Amb l’aportació del banyador (biquini amb pa de barra) al bar, discussions internes per posar emoció al grup, i veient els pacients des de 3a fila (metges i residents alts tapant-nos l’escenari).

Vam seguir fent ruta per la Maternitat a Oftalmo, i Trauma infantil a Sant Joan de Déu, que va ser, definitivament, can pixa.

Moment mític, quedem al bar mitja hora abans, dia de presentació de cas clínic i entrega del portafoli. Merda. Portafoli? Havíem d’entregar portafoli?!

“Agafa l’ordinador i escriu, que et dictem!”, “merda, merda, merdaaaa!”

Portafoli imprès als 20 minuts.

Més estades al clínic, una mica ja com a casa. Atenció primària per Les Corts, pujant el nivell de les pràctiques.

I premi a la Mútua de Terrassa, amb gust de final de pràctiques, massa renecs i massa hores de transport públic, però sempre, veient alguna cosa nova, com algú que arriba al món.

I, finalment, la setmana passada, vam tancar el cicle al clínic, psiquiatria infantil, un bon final.

Podríem escriure pàgines i pàgines de tot el que hem vis(cu)t. Si és que fins i tot, se’n podria escriure un llibre...

Seriosament, imatges mítiques (a dalt i a baix) de dia de pràctiques

És una mica trist, perquè ara ja no pensarem, a les 6 del matí, des del llit, “i si avui faig un pau?”. Ja no arribarem puntuals a les sessions clíniques que comencen tard o s’acaben en 5 minuts. No perseguirem bates blanques que no és que ens ignorin, és que, directament, no saben de la nostra existència. No implorarem informació a base de bombardejar-los amb preguntes, moltes inútils, però amb un objectiu comú: fes-me cas, explica’m coses.

No estarem hores i hores esperant els doctors: “avui comença a les deu...”, “et pots esperar un moment a fora?”, “ara anem a esmorzar, ens veiem després a consulta”.

I tu somrient per fora i pensant per dins: “hola? i perquè em vas dir que vingués a les 9?”, “clar, els moments de bata blanca són de, com a mínim, mitja hora, encantada m’espero ara mitja hora, si hi ha sala d’espera i tot!”, “ideal...arribo a les 8 per 5 minuts de sessió clínica i ara ens n’anem a esmorzar...així que comencem la feina a les 10...em tornes les 2 hores de son tu, o les demano al taulell d’admissions?”.

No aguantarem més fer nosa a tothom, pacients incòmodes per tants ulls aprenent de les coses dolentes que els passen, metges cansats de ser-ho que han perdut les ganes d’ensenyar si és que les han tingut algun dia, residents amb amnèsia dels seus anys d’estudiants que passen de tu, infermeres malcarades que s’inflen i et criden “no toquis la tela verda!”. “Senyora, estic a tres metres de distància...i ja m’ho han cridat tres vegades, sé que verd és esterilitzat I QUE JO NO SÓC VERDA, per lu tant, no toco!”.

S’ha acabat sortir de les pràctiques i pensar “hauria set més profitós quedar-me a la terrassa del bar prenent el sol”. O amb una mica de sort pensar “uuuh, que bé haver-me quedat a la terrassa del bar prenent el sol, veient el que han fet avui...”. No ens empescarem més coartades, excuses, plans i estratègies per faltar i que no es noti.

Però ara ja tampoc veurem coses noves, emocionants. No esperarem amb il·lusió les pràctiques que comencem demà i segur-segur que valen la pena. No ens enamorarem d’aquell resident que ens tracta tan bé, ni d’aquell adjunt que deixa fer coses a l’estudiant i li diu “ara li fas tu” o et diu “t’has rentat mai? vinga, quina talla fas de guants?”, o et diu “anem a fer un cafè, et convido, que vosaltres sou pobres”. No estarem eternament agraïts a les infermeres que et fan sentir còmoda, que t’ensenyen i t’ajuden.

Ja no acabarem cap torn de pràctiques i pensarem “joé, tan de bo totes fossin així, m’ha encantat aquest home, m’ha encantat l’especialitat”.

Ni coneixerem pacients que amb tota la bondat del món ens deixen posar-los les mans a sobre, i se senten satisfets de ser una mica culpables del nostre coneixement.

Ni als tutors que vetllen per nosaltres com si fossin els nostres pares. No passarem hores i hores fent cohesió de grup, hores perdudes, hores útils, hores de desesperació, hores de veure coses dures, hores de riure i riure, de cansar-nos uns dels altres, però de donar-nos suport moral, de conèixer-nos tant i tant.

I com que és el final, toca quedar-nos amb les coses bones.

Ha sigut un plaer servir amb vosaltres, companys de pràctiques. 

(i no, no penso jurar que no us trobaré a faltar)

Todo es mentira

Hi ha savis al món, aquells que tenen moments de lucidesa i hi veuen més enllà.

Són aquells moments en què sense canviar res del que saps, de sobte, es connecten diferents coses i passes a una comprensió superior, com si passessis de veure totes les peces per veure un tot. Com si volessis amunt, amunt i ho veiessis tot des de dalt. Tot tan clar.

I els savis són els que els passa això amb les “veritats” de la vida, i del món, i de l’univers, i de l’ésser humà...i de tot allò que ens supera i que mai mai arribarem a entendre.

Hi ha savis que ens diuen les veritats que no existeixen, com que “todo es mentira”.

“Me dijeron que era sí, pero era no.

Me dijeron que era no, pero era sí.

Me dijeron que era todo y era nada,

que era aquí, pero era allá,

que tararí...que tarará...

Me dijeron que era esto, y era aquello

que era cierto, y era falso,

que era bueno, y era malo,

que era blanco, y era negro,

que era tal, pero era cual,

que era así, pero era asá,

y que patatín...que patatán...

Todo es mentira...todo es mentira...

Me engañaron por que soy un pobre iluso

que se creía el Rey del Mundo

y que lo podía cambiar todo,

me engañaron por que soy un pobre necio

que creía en el poder de su destino

y era un timo...

Yo que creía ser tan listo y fui tan tonto,

yo que creía ser tan guapo y era feo,

tener pelo y era calvo,

que era gratis y era caro,

yo creía ser eterno

y se me está acabando el tiempo.

Yo me creía que algún día volaría,

que algún día llegaría hasta la cima

que con mi vida podía hacer lo que quisiera

pues creía ciegamente en sus mentiras

y en las mías...

Todo es mentira...todo es mentira

Me engañaron por que soy un pobre loco

que se creía el Rey del Mundo

y sólo se engañó a sí mismo.

Me engañaron por que soy un pobre iluso,

lo merezco, yo también soy un poquito mentiroso.

Yo aquí sigo recostado...debajo de un olivo...

viendo pasar el tiempo y engañandome a mi mismo.”

Creieu, creieu...i tingueu molta fe per creure.

I no és ni bo, ni dolent.

Perquè això tampoc existeix.

La típica obertura d'ulls al món del post-adolescent

Quin gran alleujament quan, decidida a posar-me a estudiar després d’alguns intents frustrats, he descobert als apunts que encara sóc una post-adolescent i encara em queda un o dos anys per ser considerada una persona adulta. 

Se’m perdonaran més actes impulsius sent una post-adolescent, no?

Tindré més excuses per fer coses absurdes i seguir lògiques poc raonables, no?

Podré dir que encara no sóc una adulta com a motiu irrefutable que l’error no és culpa meva, no?

Tinc un any per fer les típiques coses de post-adolescent o perquè al passar pel carrer les àvies comentin negant amb el cap “els post-adolescents d’avui en dia...”, no?

Quin descans no ser encara una adulta...

(des)Propòsits pel 2012

A partir de demà, aniré a dormir cada dia pensant en totes les coses que no he fet avui enlloc de pensar en les que sí que he fet.

Deixaré per demà tot "el que hauria de fer demà, podent-ho fer demà, s’ha de fer demà"...i pensaré “perquè demà serà un gran dia, demà, no com avui”.

Callaré, i no faré, quan pensi que he de dir i he de fer. Llavors quan sigui massa tard per dir o per fer i cregui que no tinc més remei que seguir callant i sense fer pensaé "per què no he dit, per què no he fet...?".

Estudiaré una mica menys del que m’he proposat perquè m’adonaré que els últims vint minuts que porto estudiant, ja només els ulls em llegeixen i el cervell se m’ha girat d’esquena als ulls.

Perdré el tren al matí malgrat arribar a l’andana amb ganes de treure’m l’abric, la bufanda, el gorro i el jersei i els pulmons de sobre...i el dia em començarà amb una mala sensació de fer tard a la vida.

Se m’escaparan les coses importants que li passa a la gent del meu voltant i serà com si aquestes coses no haguéssin existit.

Se’ls escaparan les coses importants que em passen a la gent del meu voltant i serà com si no haguéssin existit (tant).

Perdré la força per seguir intentant frenar el temps a cada moment i encabir-hi el màxim de moments possibles.

No abraçaré, ni somriuré, ni miraré, ni preguntaré per les persones, ni hi pensaré si no tinc ganes de fer-ho encara que fent-ho em senti millor.

Ho oblidaré tot i no recordaré res perquè l’espai lliure del meu cervell s’està esgotant i evidentment, els records ocupen espai.

Deixaré d’intentar tot el que suposi un esforç i no intentaré fer res que costi.

No escoltaré més les crítiques i em farà sentir malament tota la gent que em jutja i ja no creuré que l’única manera de guanyar aquesta gent és aprenent, també, d’ells.

Diré mil vegades més que “els camins se separen” però seguiré sense acceptar-ho del tot perquè em quedarà una sensació incòmoda després de trobar-me algú i pensar “què ha canviat tant entre nosaltres?”.

Deixaré d’escriure’m a les sabates que “avui és el millor dia de l’any”.

Espero que, com tots els propòsits per l’any nou, no es compleixin. Espero que acabin esborrant-se en l’oblit, es vagin arraconant a la llista de coses per fer i arribin al 31 de desembre com a “coses no fetes i propòsits incomplerts”.

Farem del 2012 un bon any. El 2012 serà un bon any. Ja ho veureu.

Perquè neu i fred

 

És el preu que han de pagar per ser atemporals...ser estàtues.

Que ens defensin l'alegria

Jo que en aquesta vida no sóc gaire de lletres...tinc sort de tenir amigues que m'il·lustrin una mica de tant en tant i també que em defensin l'alegria quan ningú me la defensa.

Defensa de la alegría 

Defender la alegría como una trinchera 

defenderla del escándalo y la rutina  

de la miseria y los miserables 

de las ausencias transitorias 

y las definitivas 

defender la alegría como un principio  

defenderla del pasmo y las pesadillas 

de los neutrales y de los neutrones  

de las dulces infamias 

y los graves diagnósticos 

defender la alegría como una bandera 

defenderla del rayo y la melancolía 

de los ingenuos y de los canallas 

de la retórica y los paros cardiacos 

de las endemias y las academias 

defender la alegría como un destino 

defenderla del fuego y de los bomberos 

de los suicidas y los homicidas 

de las vacaciones y del agobio 

de la obligación de estar alegres 

defender la alegría como una certeza 

defenderla del óxido y de la roña 

de la famosa pátina del tiempo 

del relente y del oportunismo

  de los proxenetas de la risa 

defender la alegría como un derecho 

defenderla de dios y del invierno 

de las mayúsculas y de la muerte 

de los apellidos y las lástimas 

del azar 

y también de la alegría 

Mario Benedetti