diumenge, 30 de març de 2014

35 dies per Índia i Nepal - 7. Varanasi - Gorakhpur

Diumenge 3 de març del 2013 

A dos de 6 encara és de nit i sortim del resthouse per anar a agafar una barqueta. Fresqueja, i just davant de l’hotel ja ens ofereixen boat, així que regategem i acordem 250 Rs per una hora de remada.

Albada al Ganges

Sobre el Ganges (I)


Sobre el Ganges (II)


Sobre el Ganges (III)


Sortint el sol

Sobre el Ganges (IV)


Sobre el Ganges (V)

Veiem sortir el sol i el moviment de la gent i de barques des del riu. Ha valgut la pena matinar.


Els ghats des del Ganges

Intentem anar a esmorzar al Monk Coffe però està tancat (encara voregen les 7) així que anem a dutxar-nos i després sí, a esmorzar.
A les 12h hem de deixar l’habitació, i fins llavors voltem pel choak i per la zona del Golden Temple, on hi ha una cua llarguíssima per entrar.
Nosaltres no hi podem entrar perquè no som hinduistes.

Molta, molta gent, un munt de policies, amb armes, controlant, i com que aquí hi arriben cotxes, clàxons sense parar.

Pels carrers de Varanasi
Tornar a la vora del Ganges és tranquil·litat.
Desallotgem habitacions i ens quedem a la terrassa fent temps per anar a dinar i no carregar les motxilles amunt i avall.
Patatetes, wifi, comprem el vol Kathmandú-Delhi per 65€.

Anem a dinar al mateix lloc d’esmorzar, que estava bé de preu, i així, de postres, la crepe de Nutella i una botifarra a les cartes per fer temps. Són quarts de 4 que anem en busca de rickshaw per anar cap a l’estació, i només sortir, un home fa que el seguim i ràpid negociem 100 Rs pels 4, que ens embotim a la cabina verda i groga.
Cada vegada que n’agafem un és com desafiar la mort, Deu méu, quina pujada d’adrenalina. El conductor, amb cara de boig i ulls d’haver-se fotut de tot i més, mastegant no sé ben bé quines herbetes que es preparen a la mà, pitant a tot i a tothom i a tot drap cap a l’estació.

En 20’ hi som i sense accidents, molt mèrit.

Anem a la waiting room de Ladies (ens deixen passar) a fer temps i a jugar a cartes amb uns nens.

Deu minuts abans de l’hora del tren, carreguem aigües i anem a la platform 2. Va amb deu minuts de retard, la gent ens mira. Tenim el tren de les 17.23h (aquesta vegada en classe AC3) i llavors hem d’esperar a l’estació de Gorakhpur fins les 5 o així, que en teoria surt un bus cap a Sunauli (3h), passem frontera al Nepal i bus cap a Pokhara (6-7h). Ens espera un bon tute.

Estació de Varanasi, a punt de pujar al tren
Pugem al tren i classe AC3 és un luxe comparat amb sleeper class...cortines que tanquen el compartiment, aire condicionat, finestres grans i sense barrots i que no s’obren, coixí, mantes i llençols, lavabo “net” i amb sabó.

De seguida ens posem al llit a avançar hores dormides, però a la poca estona de migdiada el revisor trenca el son. L'aire condicionat ve directe als llits de dalt i la gola comença a passar factura. El veí de baix ronca tant que tremolen les cortines. Una parella nepalí que abans de posar-se a roncar semblaven molt amables.
Així que poquet podem dormir i, entre música i escriure, arribem a Gorakhpur a les 23h tocades i morts de son.

Busquem la waiting room de la upper class, l’estació plena de gent dormint per tot arreu. Ningú ens sap dir ben bé des d’on i quan surt el primer bus cap a Sunauli, i un parell de rates que van a la carrera entre la gent dormint al terra ens dóna la benvinguda a l'estació.

Així que ens apalanquem a la sala d’espera a menjar una mica (pa bimbo i llom adovat que portàvem i fruits secs) i a jugar a cartes. Llegim, dormitegem a la cadira de fins les 3 de la matinada.

Fent temps i esquivant ratolins a la waiting room
Fent el pallasso en un vídeo se’ns fan les 4 tocades i, negra nit i fresqueta, anem a buscar l’estació de bus. Trobem un bus destartalat amb indis dins, vell i incòmode, una mica de pel·lícula de por, tot plegat, i cap a les 5.30h, morts de fàstic i de son, engega. Dues hores de viatge fins a Sunauli, un fred mortal per la finestra, que es va obrint sola, i impossible dormir pels sotracs i pel poc espai, l’Iris i jo enxovades en dos seients estrets. Però veiem sortir el sol, i en aquell moment no ens imaginem que el veure’m pondre’s encara des d’un bus, acabant el viatge més pesat de les 5 setmanes.

Cap comentari:

Publica un comentari