Perquè neu i fred

 

És el preu que han de pagar per ser atemporals...ser estàtues.

Que ens defensin l'alegria

Jo que en aquesta vida no sóc gaire de lletres...tinc sort de tenir amigues que m'il·lustrin una mica de tant en tant i també que em defensin l'alegria quan ningú me la defensa.

Defensa de la alegría 

Defender la alegría como una trinchera 

defenderla del escándalo y la rutina  

de la miseria y los miserables 

de las ausencias transitorias 

y las definitivas 

defender la alegría como un principio  

defenderla del pasmo y las pesadillas 

de los neutrales y de los neutrones  

de las dulces infamias 

y los graves diagnósticos 

defender la alegría como una bandera 

defenderla del rayo y la melancolía 

de los ingenuos y de los canallas 

de la retórica y los paros cardiacos 

de las endemias y las academias 

defender la alegría como un destino 

defenderla del fuego y de los bomberos 

de los suicidas y los homicidas 

de las vacaciones y del agobio 

de la obligación de estar alegres 

defender la alegría como una certeza 

defenderla del óxido y de la roña 

de la famosa pátina del tiempo 

del relente y del oportunismo

  de los proxenetas de la risa 

defender la alegría como un derecho 

defenderla de dios y del invierno 

de las mayúsculas y de la muerte 

de los apellidos y las lástimas 

del azar 

y también de la alegría 

Mario Benedetti

Eficiència emocional holandesa

- Hee, zwarteman, és amic teu algú d’ells?
- No
- No?
- No...només són companys de feina.
- Però com pots passar vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, durant més de dos anys i no ser amic de cap d’ells?
- És que no tinc temps per ser amic seu, no puc tenir gaires amics, sinó no puc preocupar-me per tots, ni trucar-los, ni veure’ls. Saps? Jo faria qualsevol cosa que pogués per ajudar a un amic. No faria qualsevol cosa per ajudar-los a ells.
- I no els trobaràs a faltar?
- Clar. Clar que entre ells n’hi ha que m’agraden més o menys, i els trobaré a faltar, i me’ls estimo, però no els trucaré quan ja no treballi aquí. Només em recordaré d’ells alguna vegada.
- És estrany.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Vosaltres, la gent del sud, viviu diferent, us necessiteu els uns als altres molt més, no sabeu mai quan necessitareu a algú, per això sou més sociables. Nosaltres sóm més autosuficients, no necessitem a ningú, no ens cal portar-nos bé amb molta gent.
- Home...pots ser agradable amb algú i preocupar-te per algú sense cap finalitat ni volent res a canvi...
- Haha, perdona, però crec que pensar això és ser una mica ingènua i innocent

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Per exemple, et trobes un conegut a una botiga, doncs aquí, només se saludaran, no es preguntaran què tal, ni s’explicaran la vida, perquè no tenen planejat ser amics en un futur, de manera que no cal que perdin temps preguntant-se i explicant-se la vida. 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Pot ser que fa deu minuts, al descans de l’esmorzar, hagueu tingut una gran conversa, hagueu rigut junts i ara, que us creueu pel passadís, ni tan sols us mireu als ulls o us saludeu. Cada cosa al seu temps. Si toca ser sociable, s’és sociable, si toca treballar, es treballa.

Tot xiulant la Santa Espina

El 9 de setembre, ja cap a la tarda, i per fer veure que hi ha coses que no canvien (gran mentida) encara que el temps passi, ens encaminàvem cap a Tuixent, deixant a Granollers qualsevol preocupació, ben posada per recollir-la a la tornada, a la carretera del Masnou, al costat del cartell de “Fins aviat”.

Aquesta vegada en cotxe (senyal que el temps passa), amb menys gent (un altre senyal que el temps passa) i un clar objectiu (això no sé ben be de què és senyal) que teníem pendent des de feia ja un temps l’Alba i jo: fer, les dues, el Pedraforca.

Així que el dia 10, massa tard per veure sortir el sol, i deixant les dues dormilegomandroses dormint, sortíem cap al mirador de Gresolet, passant Josa i Gòsol. 

El mirador s’havia convertit en un pàrquing en tota regla...com diria un “que no estic sol al bosc, hi ha algú més que avui té festa”.

A les 9h érem ja al refugi de Lluís Estasen (1.647m) i en dues horetes al Coll de Verdet. La grimpada, una passada, però fent cua, literalment, esperant que la gent del davant avancés (véase la foto adjuntada). I a les 12h érem al cim del pollegó superior (2.497m). Després de les fotos obligades, cap avall, cap a l’enforcadura i tartera avall arrossegant pedres amb nosaltres, alguna que altra caiguda i les botes ben blanques. 

A quarts de tres ja havíem arribat al refugi, on font fresca, ombra i entrepà. I jo pensant que t’estem desgastant de mala manera, i que a tu ningú et cuida i que prometo no vindre’t a veure durant un temps.

Jo crec que mai abans havia vist tanta gent a la muntanya...i li trenca bastant l’encant. Ja ho deia ja, que “hi ha massa gent al bosc, i el bosc se’ns fa petit, hi ha massa gent al bosc, i el bosc ens fa patir”. Tot i que crec que ell ho deia en un altre sentit.

A la nit hi havia lluna plena i festa major a Tuixent. L’Ermessenda, l’Holandesa i la Pérez rient-se de mi i de l’autòcton, que féiem la volta a la plaça, ballant la festa major de poble petit, passant poc a poc per davant del palomar (que es veu que són els avis que seuen als bancs que hi ha al voltant de la plaça, que són com coloms tots assegudets allà i observant la pista de ball).

Sí, el temps canvia les coses, canvia els nosaltres...però en moments com aquests, quan cantem les quatre molt fort que “i alguna estona, què us penseu? també ens agrada estar contents!” fent corbes amb el cotxe i l’aire a les cames que  surten per la finestra, podem creure que els moments perduts són només això, moments perduts, i només cal trobar el camí per viure’ls una altra vegada.

I recollir, entrant per la carretera del Masnou, allò que havíem deixat ben posadet al costat del cartell que ara, en comptes de dir “Fins aviat” diu que “Granollers. Vila oberta. Palou”. 

I guardar al calaix de les coses fetes el tu i jo pujarem al Pedraforca juntes.

La quarta vida

Sense voler-ho massa i intentant no pensar-hi, com si evitant pensar-hi aconseguís que no arribés mai, la meva quarta vida se m'apareix amb un somriure burleta i una mirada acusadora.

La tercera quedava a terra, a l'aeroport de Schiphol, mentre l'avió s'enlairava.

La quarta és la del sacrifici per la cinquena, la de la satisfacció a llarg termini. La del futur comprovant, aprovant o reprovant cada moviment que faig.

I com tota vida, també té tres grans propòsits. El primer, donar-li sentit per ella mateixa. Els altres dos...tinc tota la vida per descobrir-los.

I faré veure que encara visc sota el nivell del mar per tenir el plaer de sortir a agafar aire sempre que em calgui.

IMIK IMIK, ARNGALÍ (IALÀ! NFTÚ) com volent dir que pugem amunt de mica en mica (Anem! A caminar!)

1. Imi Ourhlad  (1.500m)- Tizi n’Techt - Taddert - Tizi Oussem - Refugi d’Azib Tamsoult (2.200m)

Refugi de Tamsoult

 

2. Refugi d’Azib Tamsoult (2.200m) - Cascades d’Irohulidene - Tizi n’Tadat - Refugi de Toubkal (3.207m)

De Tizi n'Tadat cap al refugi del Toubkal

 

3. Refugi de Toubkal (3.207m) - Ras (4.083m) - Tamezguida (4.089m) - Refugi de Toubkal (3.207m)

Cap a les onze del matí, Ras (4.083m)

4. Refugi de Toubkal (3.207m) - Toubkal (4.167m) - Llac d’Ifni (2.400m) 

Cim del Toubkal (4.167m), cap a les nou del matí

5. Llac d’Ifni (2.400m) - Amsouzerte (1.800m)

6. Amsouzerte (1.800m) - Tizi n’Ououraïne (3.120m) - Azib Likemt (2.500m)

7. Azib Likemt (2.500m) - Tizi Likemt (3.555m) - Tacheddirt (2.400m)

 

8. Tacheddirt (2.400m)- Tizi n’Tamatert (2.280m) - Imlil (1.700m)

A 4.167m sobre el mar.

Els dies són diferents quan te’ls passes caminant. És com si avancessis tant, en un dia, que pots veure a l’horitzó on érem ahir a la nit.
T’adones de les poques coses que es necessiten per sobreviure, i de com d’importants són.
El món es fa gran als teus peus a mesura que vas pujant, i la vida canvia, tot és més lent, els moments són més importants. La vida més fàcil, només cal anar endavant, i parar de tant en tant a un rierol a mullar-te la cara i les mans.

Pujant (o baixant?) a Ras i Timezguida

Mules, motxilles, mulers, cuiners, guies...

Plaça de Djemaa el Fna, Marràqueix

Hàbits holandesos I - Eten

Les 12 del migdia. Ik hebt honger! Hora de dinar. Normal, si esmorzes abans de les nou i pares deu minuts abans de les 11 per fer un cafè (i si tens sort algú ha portat partís per celebrar alguna cosa), a les 12 et mors de gana...i és hora de dinar, però aquesta gent són molt eficients i li dediquen menys de mitja hora al dinar.

A més, dimecres es porta l’eficiència holandesa a l’extrem, i dinem mentre algú presenta algun projecte de recerca. És curiós mirar al voltant què menja la gent. Guanyen els sanvitxos, pa de motlle de tot tipus o panets amb qualsevol cosa, formatge holendés, una mena de paté estrany que tenen aquí, mantega amb virutes de xocolata (un dels estrella)...molts se’l porten fet de casa, altres molts els veus preparant-se’l allà mateix. Un altre molt curiós és el de maduixes, maduixes tallades sobre el pa, dobleguem la llesca i apa, ja ho tenim. I tot això acompanyat o d’una sopa de la cafeteria o llet o iogurt. I aquí no pot faltar el cogombre, que se’l mengen pimpam, a mossegades...I ja estem tots dinats i a la una preparats per tornar a la feina.

Llavors poc abans de les 4 de la tarda toca tè/cafè i alguna galeta o fruita. Evidentment, al sortir a les 5 et mors de gana, i se sopa entre les 6 i les 7 del vespre, plat calent, finalment. Després de sopar comença la seva segona part del dia.

Un dia, el meu supersupervisor em diu “Ei Mar, avui nosaltres ens hem de quedar fins més tard i a les 17h anirem a menjar, vols venir?”. Quan deia menjar, s’estava referint al sopar! Sopar a les 17h! Li va fer molta gràcia la cara que vaig fer d’estranyada/sorpresa i em va dir “bé, però no cal que mengis, ens pots acompanyar i prou”. Així de diferents som dels holandesos.

Al cap de bastant temps de reflexionar, però, he arribat a la conclusió que no és que vagin avançats d’horari, sinó que van més tard. El seu dinar equival a l’esmorzar d’entrepà que alguns fem a mig matí. I el seu sopar equival al nostre dinar (deu haver-hi un motiu pel fet que en català es digui dinar al dinar i en anglès i holandès es digui “dinner” i “diner” al sopar). Només llavors es permeten dedicar una hora a menjar calent (s’escandalitzen quan els explico que nosaltres estem una hora per dinar, que normalment són dos plats i postres, i que fem café i de tant en tant pot caure migdiada). 

Ells aguanten fins al plat calent del vespre a base de snacks, cookies, fruita...fins que acaben la feina. Ells treballen el primer mig dia (el dinar parteix el dia en dos, no?) i tenen un segon mig dia per ells. 

Per mi, el sopar sempre havia sigut el final del dia, però aquí després de sopar es fan mil coses.

Com diria l’Obèlix, aquests holandesos estan ben sonats. Però una vegada t’hi acostumes, té la seva gràcia...al final resultarà que els sonats no són ells...