divendres, 3 de gener del 2014

35 dies per Índia i Nepal - 1. Barcelona - Delhi

Dilluns, 25 de febrer del 2013

Ja hi som, doncs.
Abans de les 7 del matí ens trobàvem els quatre (Montse, Guillem, Iris i Mar) a Sants, al tren, direcció l'aeroport de Barcelona.
Darrere...uns mesos durs, així que, com a mínim jo, esperava aquest moment amb moltes ganes. Davant...35 dies d'Índia i Nepal. En aquell moment em van semblar molts dies.

Toca dia de vols amb Swiss Airline, així que, havent facturat motxilles que voltaven els 10 kg (i que carregaríem tot el viatge), cap a les 10 ens enlairàvem cap a Zurich, escala i canvi amb el temps just però tot quadrat. A les 12.45h tornàvem a volar, ara ja per aterrar a Delhi 8 hores més tard, així que, afegint les 4 hores i mitja de canvi horari, eren quarts d'una de la matinada que baixàvem de l'avió.

Principis que impliquen finals

Estàvem preparats perquè ens estafessin per tot arreu just arribar, així que ja passat el control i amb la motxilla a l'esquena, la Montse negociava taxi fins l'hotel que teníem reservat per 250 rúpies a l'oficina de prepaid de taxis de l'aeroport.

Al sortir a fora, nit, xafogor, aire poc net, lluna plena i molts indis a l'atac, per fer-nos pujar al seu taxi, portar-nos al seu hotel...van carregar amb la tàctica de "mira, estem trucant a l'hotel que heu d'anar i ens diuen que està ple..." i nosaltres "que no, que no, que o ens porteu a l'hotel que volem o agafem un altre taxi" recuperant l'anglès d'algun racó del cervell. Així que finalment ens van deixar tranquils i vam pujar al taxi, que en 10 minuts ens tenia a l'hotel, que com era d'esperar no estava pas ple, on check in ràpid i habitacions, wifi i dormir.

dimecres, 3 d’abril del 2013

En Jaume ens diu:

"però el futur el teniu dins, no fora"

I no puc fer més que callar i somriure, contenta de conèixer algú com ell.

dijous, 21 de febrer del 2013

Pròxima parada...

Hem d'allunyar-nos per agafar perspectiva. Hem de sortir de casa per saber què tenim. Ens hem de moure, veure, sentir.
Cal que descobrim que el món és tant més gran que el que veuen els nostres ulls, que amb una vida no en tenim prou.

Viatjar ensenya. Descobreixes què tens i què no tens. Què poc necessites per (sobre)viure. Què poc necessiten els altres per sobreviure. Veus les vides diferents que haguessis tingut si, per casualitats del destí (com si hi hagués destí, i a més fos casual), haguessis nascut a un altre lloc. I són tan diferents...

Ho hem de veure, per saber qui som i d'on venim. Què som capaços de fer, on podem arribar. Què insignificants som i què prescindibles perquè el món segueixi girant. És inimaginable el que hi ha a fora, inacabable. La gent, els llocs, les maneres de viure...

Viatjar et fa gran com a persona. Et fa prendre consciència de.

Viatjar fa savi.


L'Índia, per unes setmanes, al centre del nostre món.


I tenir la sort de veure món. 

Som-hi!

diumenge, 16 de desembre del 2012



"Amb els anys aprens que tenir un bon pla 
és l'única manera de poder reduir el marge d'error"




...diuen els Amics de les Arts. 


dijous, 13 de desembre del 2012

Algú em va dir

Sovint recordo una cosa que em va dir un profe de filo fa uns anys.
Era a les classes de preparació de la selectivitat, a finals de 2n de batxillerat, quan ja sabíem més o menys cap on tiraríem (o volíem tirar).
Jo havia decidit, no feia tampoc massa, que Medicina (això de si és una vocació o no...n'hauríem de parlar) i érem només 6 o 7 a classe i parlàvem de què faríem. 
Resulta que ell (el profe de filosofia) havia estudiat Medicina...i no li va agradar i va decidir que millor la filosofia, l’art...no sé ben bé quina carrera havia estudiat llavors, però la cosa anava per aquí. 
I quan li vaig preguntar per què, em va venir a dir que en la Medicina veies totes les coses dolentes i horribles de la vida. En aquell moment recordo que em va sorprendre bastant, era una raó que mai m’havia plantejat, i crec que tampoc vaig entendre massa bé què m’estava dient.

Uns anys després ho començo a entendre. 
Puc entendre que canviés formar part de lo pitjor de les vides de la gent, que canviés veure i conèixer tot lo dolent que ens pot passar (o que els passa als altres), coses que maten, coses que fan patir, coses que fan mal...sense entendre gaire el paper de la malaltia en la humanitat més enllà de ser un error, un malfuncionament de l’ésser humà.
Puc arribar a entendre que ho canviés per les “coses bones” de la vida. Per l’art, la bellesa, la música, la filosofia, el saber què pensaven els grans pensadors de la història, i descobrir les grans coses que ha fet la humanitat fins ara.
Potser no és un motiu que tingui prou pes per mi, però tenia part de raó. 
Suposo que vindria a ser com triar l’habitació que té bones vistes. Posats a viure-hi...


dimecres, 17 d’octubre del 2012

Per jo i tots es ciclistes



"Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es Planeta,
som jo com una fletxa si veus passar una estela"

"Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres,
com una formigueta empenc sa geosfera"

"Per jo i tots es ciclistes
que amb una bicicleta fan circular ses coses,
aquesta melodia, aquestes quatre notes"




Per jo i tots es ciclistes, Vostè és aquí, Antònia Font





Per ser-hi, abans s'hi ha d'arribar. I la costa costa molt. Però nosaltres amunt, amunt, i repetir la cançó aquella que sempre surt en aquests moments, que "mentre el cos aguanti que res no t'espanti" (i el Gavaldà cridant que "aguantaràs, resistiràs").



dissabte, 29 de setembre del 2012