De lente

Doncs sí, ningú s’ho creia però la primavera ja és aquí. Ja hem fet la primera excursió en bici entre camps verds amb cabres i ovelles fins la platja! Perquè es veu que aquí hi ha el Mar del Nord, tot i que encara no ho hem comprovat en pròpia pell (com vulguent dir que ben aviat hi nedaré).

A més, aquí el sol hi queda molt bé, amb els canals i les terrasses, i la gespa per descansar, i el cel, que fins fa poc era toooot blanc, ara ja és ben blau.

That's Leiden (1)

tulipes i narcisos diuen que la primavera ha arribat, i si no ho saben ells...

El temps, per variar, passa massa ràpid i és setmana d’esutdi, que divendres toca examen. Així que aquesta setmana la passo entre bacteris i virus, fent companyia a un parell de fongs i algun paràsit...aprenen coses sorprenents, com que si treguéssim tots els bacteris del nostre cos, pesaríem un quilo i mig menys, i que hi ha més bacteris vivnt en nosaltres que cèl·lules al cos tenim...d’on surt la pregunta de qui és l’hoste i qui el goaul’d? 

En fi, el món dels microorganismes és molt interessant.

Oficialment, ja puc dir que sóc de Leiden. Es passa a aquest estat quan vas pel carrer i saludes a algun conegut, quan algú et crida “Eeeei!” mentre pedaleges sobre algun canal tot badant, i quan algunes cares deixent de ser noves per passar a acompanyar-te durant el dia.

I tot i que ja estic com a casa i això “mola caxo!”, m’agrada saber com va tot per terres catalanes, i si la vida coninua igual, allà. Rebre notícies dels que trobo a faltar i saber que alguns tenen vol per venir de visita! I de tant en tant, encara miro La Riera (que està tan (poc)interessant com sempre), i escolto “La competència” per no oblidar el català (inqurrecte, passa’l), i alguna vegada sopo a les 21h i pa amb tomata (per recordar vells temps).

Així que espero que demà faci sol per poder anar a estudiar a la gespa i ens vinguin a emprenyar tres ànecs. Ah! I demà me’n vai a assajar amb una orquestra d’holandesos, així aprenc els números en boca del director (parlat, seria una cosa així com: ein, dvi, tri, fier).

Woonplaats: Leiden

Passejant pels carrers de Leiden, si mires les parets, pots trobar-te 101 poemes, de diferents autors i en diferents llengües.

És més fàcil sentir-s’hi com a casa sabent que, a deu minuts en bici, et pots trobar això:

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Leiden

Zuid-Holland (Nederlands)

Àrea: 23.16 km² (dels quals 1,16 km² són aigua)

Població: uns 120.000 habitants (densitat d’uns 5.000 habitants/km²)

Llengua: Dutch

Avui fa exactament un mes que vaig arribar. JaNomés fa un mes. El fred, aquí, encara no ha marxat, i quan agafes la bici encara t’has de posar guans i gorro per conservar els dits i les orelles, i, si tens una mica de sort, potser neva quan tornes cap a casa. 

Durant uns dies, va fer molt vent. I fa poc, la primavera va fer un “amago”. La pluja s’ha deixat caure per aquí (mai més ben dit) regularment, és aquella pluja calmada que et va mullant sense que te n’adonis massa.

El cel blanc deixa veure el sol de tant en tant, i a la nit, és difícil veure la lluna o les estrelles.

Aquí les distàncies es calculen en minuts pedalejant i la ciutat és prou petita com per anar a tot arreu en bici i prou gran com per poder caminar i caminar i caminar.

Els holandesos...són rossos, sí, sé que ho sabeu, però és que són molt rossos! I molt alts. De fet, jo mai m’havia sentit baixa fins ara, que quan sóc a un lloc ple de gent, el 85% són més alts que jo! I parlen holandès...però parlen un holandès-molt-holandès, que no s’enten ni de conya i que recorda una mica entre un anglès estrany i un alemany suau.

Al principi és estrany anar pel carrer i sentir les converses de la gent sense entendre res, però poc a poc es va tornant normal.

També es va tornant normal obrir la porta verda del carrer més cèntric del centre i recórrer el carreró fosc fins la porta de casa. I es va tornant normal obrir la porta i dir “Hoi!” i estar 100% segura que hi ha algú a casa (sent nou és bastant improbable que no hi hagi ningú). Fins i tot, es va tornant normal obrir la porta de la meva-habitació-que-no-era-meva-no-fa-gaire-però-ja-fa-tant-que-és-meva-que-és-com-si-fós-meva i sentir que sóc a casa.