La típica obertura d'ulls al món del post-adolescent

Quin gran alleujament quan, decidida a posar-me a estudiar després d’alguns intents frustrats, he descobert als apunts que encara sóc una post-adolescent i encara em queda un o dos anys per ser considerada una persona adulta. 

Se’m perdonaran més actes impulsius sent una post-adolescent, no?

Tindré més excuses per fer coses absurdes i seguir lògiques poc raonables, no?

Podré dir que encara no sóc una adulta com a motiu irrefutable que l’error no és culpa meva, no?

Tinc un any per fer les típiques coses de post-adolescent o perquè al passar pel carrer les àvies comentin negant amb el cap “els post-adolescents d’avui en dia...”, no?

Quin descans no ser encara una adulta...

(des)Propòsits pel 2012

A partir de demà, aniré a dormir cada dia pensant en totes les coses que no he fet avui enlloc de pensar en les que sí que he fet.

Deixaré per demà tot "el que hauria de fer demà, podent-ho fer demà, s’ha de fer demà"...i pensaré “perquè demà serà un gran dia, demà, no com avui”.

Callaré, i no faré, quan pensi que he de dir i he de fer. Llavors quan sigui massa tard per dir o per fer i cregui que no tinc més remei que seguir callant i sense fer pensaé "per què no he dit, per què no he fet...?".

Estudiaré una mica menys del que m’he proposat perquè m’adonaré que els últims vint minuts que porto estudiant, ja només els ulls em llegeixen i el cervell se m’ha girat d’esquena als ulls.

Perdré el tren al matí malgrat arribar a l’andana amb ganes de treure’m l’abric, la bufanda, el gorro i el jersei i els pulmons de sobre...i el dia em començarà amb una mala sensació de fer tard a la vida.

Se m’escaparan les coses importants que li passa a la gent del meu voltant i serà com si aquestes coses no haguéssin existit.

Se’ls escaparan les coses importants que em passen a la gent del meu voltant i serà com si no haguéssin existit (tant).

Perdré la força per seguir intentant frenar el temps a cada moment i encabir-hi el màxim de moments possibles.

No abraçaré, ni somriuré, ni miraré, ni preguntaré per les persones, ni hi pensaré si no tinc ganes de fer-ho encara que fent-ho em senti millor.

Ho oblidaré tot i no recordaré res perquè l’espai lliure del meu cervell s’està esgotant i evidentment, els records ocupen espai.

Deixaré d’intentar tot el que suposi un esforç i no intentaré fer res que costi.

No escoltaré més les crítiques i em farà sentir malament tota la gent que em jutja i ja no creuré que l’única manera de guanyar aquesta gent és aprenent, també, d’ells.

Diré mil vegades més que “els camins se separen” però seguiré sense acceptar-ho del tot perquè em quedarà una sensació incòmoda després de trobar-me algú i pensar “què ha canviat tant entre nosaltres?”.

Deixaré d’escriure’m a les sabates que “avui és el millor dia de l’any”.

Espero que, com tots els propòsits per l’any nou, no es compleixin. Espero que acabin esborrant-se en l’oblit, es vagin arraconant a la llista de coses per fer i arribin al 31 de desembre com a “coses no fetes i propòsits incomplerts”.

Farem del 2012 un bon any. El 2012 serà un bon any. Ja ho veureu.

Perquè neu i fred

 

És el preu que han de pagar per ser atemporals...ser estàtues.

Que ens defensin l'alegria

Jo que en aquesta vida no sóc gaire de lletres...tinc sort de tenir amigues que m'il·lustrin una mica de tant en tant i també que em defensin l'alegria quan ningú me la defensa.

Defensa de la alegría 

Defender la alegría como una trinchera 

defenderla del escándalo y la rutina  

de la miseria y los miserables 

de las ausencias transitorias 

y las definitivas 

defender la alegría como un principio  

defenderla del pasmo y las pesadillas 

de los neutrales y de los neutrones  

de las dulces infamias 

y los graves diagnósticos 

defender la alegría como una bandera 

defenderla del rayo y la melancolía 

de los ingenuos y de los canallas 

de la retórica y los paros cardiacos 

de las endemias y las academias 

defender la alegría como un destino 

defenderla del fuego y de los bomberos 

de los suicidas y los homicidas 

de las vacaciones y del agobio 

de la obligación de estar alegres 

defender la alegría como una certeza 

defenderla del óxido y de la roña 

de la famosa pátina del tiempo 

del relente y del oportunismo

  de los proxenetas de la risa 

defender la alegría como un derecho 

defenderla de dios y del invierno 

de las mayúsculas y de la muerte 

de los apellidos y las lástimas 

del azar 

y también de la alegría 

Mario Benedetti

Eficiència emocional holandesa

- Hee, zwarteman, és amic teu algú d’ells?
- No
- No?
- No...només són companys de feina.
- Però com pots passar vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, durant més de dos anys i no ser amic de cap d’ells?
- És que no tinc temps per ser amic seu, no puc tenir gaires amics, sinó no puc preocupar-me per tots, ni trucar-los, ni veure’ls. Saps? Jo faria qualsevol cosa que pogués per ajudar a un amic. No faria qualsevol cosa per ajudar-los a ells.
- I no els trobaràs a faltar?
- Clar. Clar que entre ells n’hi ha que m’agraden més o menys, i els trobaré a faltar, i me’ls estimo, però no els trucaré quan ja no treballi aquí. Només em recordaré d’ells alguna vegada.
- És estrany.


----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Vosaltres, la gent del sud, viviu diferent, us necessiteu els uns als altres molt més, no sabeu mai quan necessitareu a algú, per això sou més sociables. Nosaltres sóm més autosuficients, no necessitem a ningú, no ens cal portar-nos bé amb molta gent.
- Home...pots ser agradable amb algú i preocupar-te per algú sense cap finalitat ni volent res a canvi...
- Haha, perdona, però crec que pensar això és ser una mica ingènua i innocent

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Per exemple, et trobes un conegut a una botiga, doncs aquí, només se saludaran, no es preguntaran què tal, ni s’explicaran la vida, perquè no tenen planejat ser amics en un futur, de manera que no cal que perdin temps preguntant-se i explicant-se la vida. 

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

- Pot ser que fa deu minuts, al descans de l’esmorzar, hagueu tingut una gran conversa, hagueu rigut junts i ara, que us creueu pel passadís, ni tan sols us mireu als ulls o us saludeu. Cada cosa al seu temps. Si toca ser sociable, s’és sociable, si toca treballar, es treballa.

Tot xiulant la Santa Espina

El 9 de setembre, ja cap a la tarda, i per fer veure que hi ha coses que no canvien (gran mentida) encara que el temps passi, ens encaminàvem cap a Tuixent, deixant a Granollers qualsevol preocupació, ben posada per recollir-la a la tornada, a la carretera del Masnou, al costat del cartell de “Fins aviat”.

Aquesta vegada en cotxe (senyal que el temps passa), amb menys gent (un altre senyal que el temps passa) i un clar objectiu (això no sé ben be de què és senyal) que teníem pendent des de feia ja un temps l’Alba i jo: fer, les dues, el Pedraforca.

Així que el dia 10, massa tard per veure sortir el sol, i deixant les dues dormilegomandroses dormint, sortíem cap al mirador de Gresolet, passant Josa i Gòsol. 

El mirador s’havia convertit en un pàrquing en tota regla...com diria un “que no estic sol al bosc, hi ha algú més que avui té festa”.

A les 9h érem ja al refugi de Lluís Estasen (1.647m) i en dues horetes al Coll de Verdet. La grimpada, una passada, però fent cua, literalment, esperant que la gent del davant avancés (véase la foto adjuntada). I a les 12h érem al cim del pollegó superior (2.497m). Després de les fotos obligades, cap avall, cap a l’enforcadura i tartera avall arrossegant pedres amb nosaltres, alguna que altra caiguda i les botes ben blanques. 

A quarts de tres ja havíem arribat al refugi, on font fresca, ombra i entrepà. I jo pensant que t’estem desgastant de mala manera, i que a tu ningú et cuida i que prometo no vindre’t a veure durant un temps.

Jo crec que mai abans havia vist tanta gent a la muntanya...i li trenca bastant l’encant. Ja ho deia ja, que “hi ha massa gent al bosc, i el bosc se’ns fa petit, hi ha massa gent al bosc, i el bosc ens fa patir”. Tot i que crec que ell ho deia en un altre sentit.

A la nit hi havia lluna plena i festa major a Tuixent. L’Ermessenda, l’Holandesa i la Pérez rient-se de mi i de l’autòcton, que féiem la volta a la plaça, ballant la festa major de poble petit, passant poc a poc per davant del palomar (que es veu que són els avis que seuen als bancs que hi ha al voltant de la plaça, que són com coloms tots assegudets allà i observant la pista de ball).

Sí, el temps canvia les coses, canvia els nosaltres...però en moments com aquests, quan cantem les quatre molt fort que “i alguna estona, què us penseu? també ens agrada estar contents!” fent corbes amb el cotxe i l’aire a les cames que  surten per la finestra, podem creure que els moments perduts són només això, moments perduts, i només cal trobar el camí per viure’ls una altra vegada.

I recollir, entrant per la carretera del Masnou, allò que havíem deixat ben posadet al costat del cartell que ara, en comptes de dir “Fins aviat” diu que “Granollers. Vila oberta. Palou”. 

I guardar al calaix de les coses fetes el tu i jo pujarem al Pedraforca juntes.

La quarta vida

Sense voler-ho massa i intentant no pensar-hi, com si evitant pensar-hi aconseguís que no arribés mai, la meva quarta vida se m'apareix amb un somriure burleta i una mirada acusadora.

La tercera quedava a terra, a l'aeroport de Schiphol, mentre l'avió s'enlairava.

La quarta és la del sacrifici per la cinquena, la de la satisfacció a llarg termini. La del futur comprovant, aprovant o reprovant cada moviment que faig.

I com tota vida, també té tres grans propòsits. El primer, donar-li sentit per ella mateixa. Els altres dos...tinc tota la vida per descobrir-los.

I faré veure que encara visc sota el nivell del mar per tenir el plaer de sortir a agafar aire sempre que em calgui.