Pròxima parada...

Hem d'allunyar-nos per agafar perspectiva. Hem de sortir de casa per saber què tenim. Ens hem de moure, veure, sentir.
Cal que descobrim que el món és tant més gran que el que veuen els nostres ulls, que amb una vida no en tenim prou.

Viatjar ensenya. Descobreixes què tens i què no tens. Què poc necessites per (sobre)viure. Què poc necessiten els altres per sobreviure. Veus les vides diferents que haguessis tingut si, per casualitats del destí (com si hi hagués destí, i a més fos casual), haguessis nascut a un altre lloc. I són tan diferents...

Ho hem de veure, per saber qui som i d'on venim. Què som capaços de fer, on podem arribar. Què insignificants som i què prescindibles perquè el món segueixi girant. És inimaginable el que hi ha a fora, inacabable. La gent, els llocs, les maneres de viure...

Viatjar et fa gran com a persona. Et fa prendre consciència de.

Viatjar fa savi.

L'Índia, per unes setmanes, al centre del nostre món.

I tenir la sort de veure món. 

Som-hi!

"Amb els anys aprens que tenir un bon pla 

és l'única manera de poder reduir el marge d'error"

...diuen els Amics de les Arts. 

Algú em va dir

Sovint recordo una cosa que em va dir un profe de filo fa uns anys.

Era a les classes de preparació de la selectivitat, a finals de 2n de batxillerat, quan ja sabíem més o menys cap on tiraríem (o volíem tirar).

Jo havia decidit, no feia tampoc massa, que Medicina (això de si és una vocació o no...n'hauríem de parlar) i érem només 6 o 7 a classe i parlàvem de què faríem. 

Resulta que ell (el profe de filosofia) havia estudiat Medicina...i no li va agradar i va decidir que millor la filosofia, l’art...no sé ben bé quina carrera havia estudiat llavors, però la cosa anava per aquí. 

I quan li vaig preguntar per què, em va venir a dir que en la Medicina veies totes les coses dolentes i horribles de la vida. En aquell moment recordo que em va sorprendre bastant, era una raó que mai m’havia plantejat, i crec que tampoc vaig entendre massa bé què m’estava dient.

Uns anys després ho començo a entendre. 

Puc entendre que canviés formar part de lo pitjor de les vides de la gent, que canviés veure i conèixer tot lo dolent que ens pot passar (o que els passa als altres), coses que maten, coses que fan patir, coses que fan mal...sense entendre gaire el paper de la malaltia en la humanitat més enllà de ser un error, un malfuncionament de l’ésser humà.

Puc arribar a entendre que ho canviés per les “coses bones” de la vida. Per l’art, la bellesa, la música, la filosofia, el saber què pensaven els grans pensadors de la història, i descobrir les grans coses que ha fet la humanitat fins ara.

Potser no és un motiu que tingui prou pes per mi, però tenia part de raó. 

Suposo que vindria a ser com triar l’habitació que té bones vistes. Posats a viure-hi...

Per jo i tots es ciclistes

"Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es Planeta,

som jo com una fletxa si veus passar una estela"

"Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres,

com una formigueta empenc sa geosfera"

"Per jo i tots es ciclistes

que amb una bicicleta fan circular ses coses,

aquesta melodia, aquestes quatre notes"

Per jo i tots es ciclistes, Vostè és aquí, Antònia Font

Per ser-hi, abans s'hi ha d'arribar. I la costa costa molt. Però nosaltres amunt, amunt, i repetir la cançó aquella que sempre surt en aquests moments, que "mentre el cos aguanti que res no t'espanti" (i el Gavaldà cridant que "aguantaràs, resistiràs").

Tampoc és demanar massa

Si és que al cap i a la fi...amb poquet en tenim prou.

Platja dels Palangrers, Roses

Milú bo, Milú dolent

A Tintin al Tíbet, tot pujant cap a Katmandú, al Capità Haddock li cau la petaca de la butxaca, just als morros del Milú, que camina darrere assedegat.

Un Milú amb túnica blau cel i asexual se li apareix i li diu:

- No, desgraciat, no beguis!

En aquestes que un Milú encès amb cua i forca se li apareix a l’altre costat dient:

- I per què no? L’alcohol és bo.

- No, Milú, no ho facis!

- Vés-te’n, vés-te’n i deixa’ns en pau! Va, assaboreix-ho, et recomfortarà!

Més tard, Tintin ha quedat soterrat en una allau i escriu un missatge perquè Milú el porti als lames i els vagin a rescatar. A mig camí, un os enorme el fa ensopegar.

- Oh, no, desgraciat, has de complir amb el teu deure, porta el missatge, Milú!

- El missatge pot esperar, però un os com aquest no es troba cada dia!

Sabem tots qui guanya sempre, no?

El meu Milú bo em diu “oh, nooo, no ho facis!”. El meu Milú dimoni no es digna ni a contestar, simplement agafa el bo, en fa brotxetes i se’l cruspeix ben cuit entre flames.

.

De vegades és egoistament sa i necessari veure només el que veuen els ulls.

I sentir equívocament que es para el temps.